Prop de Marines Vell, a dalt del pic del Reial (574 m) es troba el monument més destacat del patrimoni històric-artístic del municipi, el Castell del Real. Aquest bell castell, amb fama d'inexpugnable, va ser construït segurament per alguns dels reis de la taifa de València durant el segle XI. El motiu d'aquesta construcció va ser per controlar les riqueses de la vall, i per, fonamentalment, garantir la seguretat de la ruta que anava de Llíria a Sogorb pel portell de Gátova. D'aquesta manera, el castell va passar a formar part de l'estructura defensiva de la ciutat de València.
El nom del castell procedeix de l'àrab ar-Rhal, que significa "la finca", que és el nom amb què els moriscos designaven a aquesta horta i al terreny de secà que l'envolta. Encara que la primitiva denominació del castell va ser Hisn al-'Uqäb, que significa "Castell del Águila".
El nom d'aquest castell apareix ja al segle XI, en un document que fa referència a la ciutat de València i que va escriure Ibn Alqam. En aquestes notes es relata la presa de València pel Cid, que havia anat a auxiliar el monarca de València, al-Qadir de l'atac dels almoràvits. Abans de l'arribada d'aquests últims, l'Qadir va decidir amagar les seves valuoses joies i tresors en els castells de Sogorb i en el Hisn al-Uqäb. Això passava l'any 1092, finalment el monarca de València va ser assassinat, i el Cid després d'aclarir l'assumpte d'on hi havia dipositat les seves joies, va atacar el castell i el volum, repartint amb els seus els béns que el-Kader havia dipositat.
Després de la conquesta de València per part del rei cristià Jaume I, el castell apareix com el centre d'una zona que comprens les alqueries de Gàtova, Marines, Olla, Torres i Jardins. L'any 1277 es va destruir part del castell per ordre del rei. El motiu d'aquests destrosses era per evitar que s'apoderés del castell l'enemic i es fes forta allà. Fonamentalment els enderrocs es van produir el perímetre exterior del castell.
El 1368, el segon baró d'Olocau, Antoni I de Vilaragut, va reformar el castell per a reformar-lo i convertir, a més de residència eventual, en el punt de partida dels seus caceres de senglars, cabirols ... A partir d'aquest moment i fins al segle XVIII, la fortalesa va passar a mà de la família ilaragut, Primerament barons i més tard comtes d'Olocau.
L'ascensió a aquest castell enclavat a la roca es fa difícil i perillosa pel nord i l'oest, on hi ha un impressionant tall vertical. Només es pot accedir per la vessant meridional i occidental. La fortalesa té un perímetre de traçat irregular, i disposa de dos recintes diferents: el primer, exterior, és el conegut com la albacar. Aquest recinte està rodat per una muralla de tàpia, que tenia torres als extrems. També disposa d'un gran aljub, de planta rectangular. Aquest aljub està cobert amb volta de mig canó fabricat amb lloses de roca travades amb morter de calç i sorra. Tot l'interior està revestit amb una gruixuda capa d'estuc pintat de vermell. Com era habitual en els aljubs musulmans. En l'arrencada de la volta s'observen uns forats per on entrava l'aigua. Aquest aljub, seguint un costum molt arrelada a les fortaleses medievals, respon a la necessitat de proveir d'aigua als habitants de la vall i el seu bestiar, que, en cas de perill, acudien a refugiar-se a aquest recinte exterior de gran amplitud.
El segon recinte és el que hi ha el castell pròpiament dit. Per a la seva construcció es ocupació exclusivament el material disponible a peu d'obra, és a dir, pedres de roca clivellada unides amb argamassa, de la mateixa manera que l'aljub anterior. Aquest castell disposa de tres amplis espais de diferent nivell, els dos primer i inferiors corresponen a la zona senyorial, reconstruïda durant els anys 1287-1289 pels nous ocupants cristians. El primer espai es troba en estat completament ruïnós, mentre que en el segon trobem una àmplia sala rectangular amb volta de mig canó fabricada amb llastra de roca, i també un petit cambril de planta rectangular. Aquesta dependència pot relacionar-se amb les parts íntimes dels palaus i les morades principals dels musulmans i mudèjars com són les alcobillas de salons principals.
Aquest espai enllaçava per mitjà d'un passadís amb la entada al castell. Aquesta tercera part és on es durien a terme les funcions estrictament castrenses. Destaca la torre allà instal.lada, de dos pisos i terrassa, que forma una impressionant talaia vista des de la carretera que va a Marines Vell. A aquesta torre el precedeix un pati quadrangular, al qual s'arriba per un passadís inclinat en forma de colze. El pis de pati, com el del passadís, és d'estuc. Al costat del pati es troba el segon aljub de la fortalesa. De menor mida que l'anterior i del qual subsisteix part d'una claraboia.
A l'interior de les torres, s'aprecia l'escala que pujava a la segona planta ia la terrassa. A la part inferior, hi ha dues dependències adossades al mur septentrional, es tractaria de les masmorres. En aquesta part de la torre, la llum arribava a través de dues estretes finestres amb triple planxa de roca per llinda. Sobre aquestes finestres s'observen els forats dels fustes o agulles que van servir per a la construcció dels murs. Això és freqüent en les construccions defensives musulmanes.
En conclusió podem afirmar que ens trobem davant d'una obra de construcció musulmana: merlets sense sageteres, aljubs amb paraments interiors pintat de vermell, pedres de maçoneria fabricat pel procediment del tàpia, linezas en ziga-zaga ficades a les parets ... Però els cristians, al transcurs dels temps introdueixen en aquesta construcció diverses reformes. Els nous conqueridors de les defenses musulmanes
Vídeo
